Deia Borges que “tots els pobles argentins són iguals, fins i tot en la seua pretensió de sentir-se diferents”. Jo afegiria també els pobles de Castelló a la cita del poeta i escriptor argentí. No obstant això, sempre hi ha persones que sobreïxen i modifiquen lleugerament el paisatge entre pobles, aconseguint xicotets esdeveniments que el temps difumina. Amb noranta anys que tinc, he viscut prou per a distingir entre farsants i gent autèntica. A Betxí va viure un home peculiar (pels seus actes), estrany (pel seu misticisme) i, per damunt de tot, un home bo que va aconseguir matisar la sentència de Borges. Alguns negaran els fets i altres aplaudiran. La realitat és que este home va demostrar ser un visionari. Parle, per descomptat, de Vicent Doñate Carceller “Calaçà”.
Quan les meues cames em permetien passejar pel cel del Solaig, tot allò que m'alcançava la vista era un etern camp de tarongers estés als peus d'un radiant sol; els paranys eren ací i allà com a urpes sorgides de la terra. Els caçadors van lluitar feroçment per a deixar de ser furtius durant anys, però la ploma és més poderosa que l'espasa i les lleis van aconseguir que hui dia només es conserven uns pocs paranys, semblant monòlits, ruïnes d'un altre temps. És fonamental, per a entendre el que va fer Vicent, detindre's en el moment més crucial d'un paranyer, seleccionar la ubicació on instal·lar el parany: en l'hort, en un xalet, o en terrenys i arbres abandonats, com feia el cèlebre Vicent Almela “Comerç”. Però també hi havia un altre grup de caçadors que investigava les rutes dels pardals per a plantar els arbres molt a prop i atraure'ls. Això requeria molta dedicació, saviesa i experiència. Hi ha molts exemples, com el parany de Pepe Torres, situat per la zona de Sant Antoni, l'autèntic tità de la caça local. Un altre molt popular va ser el del “Payo”, considerat el més bell de tota la comarca; una obra mestra de com l'ésser humà pot arribar a dominar la naturalesa i crear formes precioses. O Vicent “el Amarillo”, que caçava al pic d'una muntanya a Artana, havent de construir un camí de terra de 400 metres per a accedir. La llista és llarga, però he triat estos per a remarcar que tots ells tenien alguna cosa en comú: fins a eixe moment tots els paranys es trobaven en el camp, allunyats del soroll del poble. I és en aquest punt quan va entrar en escena el nostre protagonista.
Vicent tenia una xicoteta quadra de cavalls al final del carrer Dr. Rafael Doñate. Allí passava llargues jornades amb els seus corsers i va observar una cosa inaudita: molt prop de l'estable existia una ruta de tords, atrets per les llums del poble i desviats per la construcció de l'autovia A7. Va ser llavors quan se li va ficar la quixotesca idea de plantar unes oliveres en la quadra, pràcticament... ¡Dins del poble! Davant tal bogeria, la gent (desconcertada) es mantenia escèptica, i uns pocs (ignorants) es van vestir de bufons rient-se d’ell. Els primers anys, quan les tímides oliveres començaven a alçar-se cap al cel, la caça era escassa, però només ell sabia que quan els arbres cresqueren, els tords es multiplicarien com va fer Jesús amb els pans i els peixos.
Va ser en aquell temps quan vaig començar a fixar-me en Vicent. La nostra relació era de simples coneguts del poble i de rivals en les partides de guinyot. Vaig veure que s'havia convertit en el centre de les burles quan no era present i l'home al qual calia donar el condol quan si ho estava. La caça, disciplina a la qual no li falten mestres en totes les matèries, des de la biologia fins a la història, passant per la política, la integren també il·lustres filòsofs que van registrar una nova cita en el gran llibre del refranyer popular: “eres més innocent que el parany del Calaçà”. Davant tal crucifixió, Vicent només deia: “Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan”.
No recorde l'any (la meua memòria és fràgil), però pels anys noranta Vicent irradiava una llum distinta. Tenia una eufòria continguda; alguna cosa havia canviat en ell. Me'n vaig adonar en veure la inquietud amb què els homes li preguntaven per les jornades de caça. No hi havia ja ni rastre de burla i regnava el desconcert. Alguna cosa estava ocorrent en el “parany” del Calaçà i ningú semblava saber de què es tractava. Els rumors, lògicament, disparaven en totes direccions: “està caçant barbaritats”, “no cau ni un”, “farsant”. Per a algú com jo, alié a tot este tipus de disputes i egos, era molt divertit presenciar les furibundes discussions que es produïen en els bars. L'honor d'un caçador es mesurava pel nombre d'aus capturades: com més gran era la matança, més admiració es despertava. Així que les mentides volaven més altes que els tords, i la picardia, per a ser el més envejat, aguditzava l'enginy; com aquell famós caçador, que estant el bar abarrotat de rància masculinitat, va entrar amb diversos cabassos plens d'ocells morts. Davant la perplexitat de tots, algú més espavilat (i abstemi, les coses com són), va descobrir que davall dels tords hi havia diverses capes d'esponges.
Una vesprada d'octubre, em trobava passejant pels voltants de l'enyorada Palmera (els més veterans sabran de què parle), a l'hora en què el sol s'ofega darrere de la mar i una lluna adolescent navega per un oceà d'estreles. Buscava a Morfeo, però em vaig trobar a Vicent carregat amb cistelles de menjar per a un regiment, cuinada per la mà mestra de la seua esposa Alfredina. Crec que va veure la meua ànima trencada i va voler abraçar-me amb el seu amor infinit; la meua dona, recentment morta, m'havia deixat la condemna de viure sense el seu amor fins al final dels finals i mai em vaig acostumar. Vaig fer un breu esforç per a negar-me, però puc afirmar que no vaig tindre alternativa; sense adonar-me'n, estava en el “parany” del Calaçà sopant amb els seus amics, alguns familiars i xiquets rossos rondant al voltant. L'èxtasi de la gola: llonganisses, conillet amb allada, xoriç, allioli, pa i vi. Vicent governava el sopar des del centre de la taula, feliçment abrigat per la seua gent. Va ser un regal inesperat. Al principi vaig pensar que la invitació va ser un acte de caritat en veure'm tan perdut en la nit. Amb el temps vaig entendre que ell era així, que abraçava a qui es deixava abraçar, sempre va tindre la voluntat de reunir-nos a tots i crear moments de germanor. Dins d'eixe home corpulent existia un cor profund, en el fons del qual sempre descobries amor i amistat. Recorde que, uns anys després, en avisar-li del perill de tindre a un jove problemàtic que freqüentava el parany, Vicent em va respondre: “mentre està ací no està drogant-se”. Així era Vicent.
Creurà el lector que he perdut el fil, però encara que per a mi el misteri que ocorria en el “parany” del Calaçà s'havia revelat, tal enigma no consistia en si els rumors eren certs o no, el que feia diferent de la resta de paranys, i que ningú volia veure, era la seua presència, que amb el seu magnetisme feia d'eixe lloc un espai màgic. Encara que ací ve la dicotomia: enfront d'eixe ambient festiu i de pau, es trobava un xicotet escenari de matança sense fi d’ocells vinguts de terres molt llunyanes, el destí dels quals era morir a les mans dels caçadors. En definitiva, els rumors es van confirmar davant els meus ulls. I diré més: es quedaven curts. En el parany del Calaçà els ocells entraven a desenes.
Quan el secret va ser revelat (Vicent no va fer esforços per ocultar-lo), no van tardar a arribar les justificacions per part d'aquells que més burles li van dedicar. “És que caça amb llums”, deien. Era fals, encara que poc temps després es van esgotar tota mena de bombetes en els comerços. “És que caça de nit”, però des de llavors, durant el mes de caça, el “paranyer” no va tornar a dormir a casa. I com sempre ocorre amb els genis i els visionaris, va obrir un camí que uns altres van seguir. Amb els anys Betxí es va envoltar de paranys en les proximitats del poble. Vicent no va trencar les regles, va inventar altres noves. Ningú li ho podrà discutir mai. I tot Quixot necessita un bon Sancho, un fidel escuder i amic. Eixe va ser Pepe Franch “Joano”, que a diferència de les pàgines cervantines, en esta ocasió Sancho sí que es va llançar amb el seu amic contra els gegants molins de vent.
Pepe Franch
Tot això forma part d'un temps que no tornarà. Sovint, el sabor d'un dolç ens transporta a la infantesa, un perfum mogut per la brisa, a un amor d'un remot estiu. Ara, en l'ocàs de la meua vida i aproximant-se l’horitzó, quan el meu fill em porta en cadira de rodes per la rodalia del desaparegut parany del Calaçà, enyore aquella època en la qual tots érem més joves i que ja ningú recorda. I no puc evitar que se m'humitegen els ulls, encara que no totes les llàgrimes són amargues. Es lamentava Kavafis, en un melancòlic poema, de
tot el que havia deixat escapar en la seua joventut i que ja no tornarà. En el meu cas, un dels meus grans pesars és no haver conegut més i millor a Vicent. Se'n va anar una plujosa nit de desembre de 2006, massa prompte, com ocorre sempre amb les bones persones: mai és bon moment. Aquella nit van plorar tots, des dels xiquets que sempre omplien d'alegria el “parany” fins a les seues magnífiques oliveres que cuidava amb tant d'amor. Des d'eixe primer sopar, ell sempre va estar disposat a aconsellar-me i a ajudar-me en les meues xicotetes terres. Fins i tot després de la seua partida, més enllà dels Ports Grisos.
Ara, en les tristes nits d'octubre, isc al balcó i en veure aquella lluna que ja és tan vella com jo, somric en recordar a aquell home. I encara que vostés no s’ho creuran, quan el poble està adormit, tanque els ulls, i si el vent bufa des de la mar, puc sentir la rialla, l'entrexocar de gots i la veu de Vicent recitant aquella divertida estrofa...
En este any de bonança
I gaudint de bona salut
En el parany del Calaçà...
S'han enganyat fins als sabuts!
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió